VELLS RECORDS

Feia temps que no tornava al poble on vaig nàixer, on vaig passar tota la meua infantesa. I, passejant pels seus carrers, acompanyada pels amics d’abans, xarràvem de com havia canviat tot.

És clar que havia canviat tot, com nosaltres mateixos. Però ens feia gràcia recordar-ho i, passejant pel carrer major, ens adonàvem que abans totes les cases eren de planta baixa, amb una entrada molt gran, per on passaven també l’haca i el carro fins al fons de la casa on era el corral, enormes portes de fusta ( per cert, a casa dels rics era de mobila) i una cortina penjada d’uns ferros que tapava tota l’entrada. Aquestes cortines, que ens agradaven molt als menuts, podien ésser de moltes classes però les més comunes eren de llenç i, a voltes, duien les inicials del cognom familiar.

Les portes de fusta ( les dels rics eren de mobila) sempre estaven obertes i el que sempre veies era la cortina, que apartaves fent la salutació de bona educació dient: “Ave María”, i et quedaves esperant el “sin pecado” que és el que marcava la tradició. Encara sense veure’t, de dins se sentia fort: “ A dins”, aleshores entraves i et deixaves o et duies l’assumpte pel qual havies anat.

La gran cortina estava sempre llançada, sempre estesa, com un gran teló de fons. S’apartava dues vegades al dia, per fer sortir l’ase al matí i quan aquest tornava a poqueta nit... Ah, i els dissabtes quan es feia la neteja s’arreplegava tota la cortina en un gran nus perquè no es mullara en rentar el terra. La veritat, no sé com podien fer-ho amb tant de tros de tela.

A més, a casa estava l’àvia queja quasi no es movia i depenent de l’estació de l’any, si plovia o feia sol, la trobàvem bé davant bé darrere del cortinar.

Segur que en els pobles de la mediterrània, en les cases velles amb una bona entrada de carro existia també eixa cortina. La cortina que sense esforç hom retirava, a poc a poc, i es podia escoltar aquella salutació tradicional que deia “endins”. Tant de bo poguérem continuar sentint-la.


Irma