ALJANDULILA

         Tothom ve a la vida sense que li hagen demanat permís. Els pares ens diuen quan varem nàixer, i sabem que farem un darrer viatge. Entre el primer moment d’arribar i el darrer de partir, és la Vida. Unes persones fan d’ella una obra d’art, d’altres fan un malson, i la majoria fem el que podem.

         Joan, un amic meu, va estudiar magisteri per lliure, doncs treballava al camp i a Castelló era l’única carrera que se podia estudiar. Quan la va acabar, es va presentar a les oposicions; sols havia pogut estudiar dos temes, el 7 i el 27. Arribat el dia de l’examen, cantaren els temes a desenrotllar: A) Adjetivos i pronombres calificativos, y B) La regla de tres simple y compuesta. Va trigar més temps a reaccionar que a contestar l’examen, just eren els temes set i vint-i-set. Va aprovar amb notable alt.

         Carles, un altre amic, que era net i fill de mestres també va estudiar magisteri. Una vegada amb el títol a la butxaca, va preparar  les oposicions; al llarg d’un any només va estudiar el temari d’oposicions, des del matí a la nit. No tingué cap dia de vacances, el que li va portar a perdre la novia, que avorrida se’n va anar amb un tal Casanova. Aconseguí ser el primer de l’oposició.

         Tots dos van aconseguir una plaça de mestre, i finalment es van trobar a una mateixa escola. Entre ells no es coneixien. La relació va fructificar en una forta amistat; a la fi el que li faltava a l’un, l’aportava l’altre. Eren complementaris. Cap d'ells era més ni menys que l’altre. Aconseguiren fer un gran equip, que els seus alumnes encara els recorden, i el que és més significatiu, ara mateix després de quaranta anys continuen demanant-los el seu consell per decidir a triar el camí a prendre a la vida. La resposta, individual o conjunta, sempre és la mateixa: Aljandulila! Sols podem saber el millor camí després d’arribar a la fi, i el que siga bo per tu, potser dolent pel teu veí. És la vida i per viure-la has d’errar i encertar.

Vicent Aparici