ÉS EL MOMENT DE LA JUBILACIÓ

Quan he assistit a altres jubilacions, m'ha sigut quasi impossible posar-me en el lloc de l'homenatjat. Ara sé que això ocorria perquè no estava preparat i també sé que això és el temps el que ho porta.

Hui sí que estic mentalitzat i em pareix quasi normal el que està succeint ací.

Crec fermament que tots els presents formem un conjunt harmònic. Cadascú exerceix el seu paper però, sense els altres, no seria ell mateix; no seria res. Tots estem immersos en esta representació que és la vida i cadascú, rep i aporta al patrimoni comú. El més important és que la nostra aportació, per xicoteta que siga, ajude a valorar l'honestedat, el respecte, la comprensió i la tolerància i, per què no?, l'amor.

No vull desaprofitar aquest moment per a insistir-vos en una idea que, com sabeu, considere capital en la llavor dels docents: formar “Hòmens i Dones” amb majúscules. Per  aconseguir-ho, hem de procurar que els alumnes siguen conscients del seu paper, de la importància de les seues aportacions i que estiguen  il·lusionats. Sense il·lusió mai s'ha fet ni es farà res digne de recordar.

A vosaltres, que heu treballat amb mi, he de dir-vos que m'heu ajudat a millorar, perquè les persones creixem a través de la gent i si estem en bona companyia creixem millor; ens fem millors persones.

Per a finalitzar, dir-vos que guarde la secreta esperança que passats els anys, "Tots ens hem de morir més o menys...", com diu Serrat;  però sense pressa, i vos recordeu de mi, que des del més profund del vostre cor, aflore un regust, que es traduïsca en els vostres llavis en un somriure d'afecte i penseu amb mi com un bon company, un bon mestre i millor persona.

Gràcies per tot.

Agustín González.  1r A